Per Luis Roca Jusmet
Dins del curs PENSAR I FER. SEMINARI DE FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA
La filosofia contemporània es revela com una manera activa de pensar i parlar sobre el llenguatge i la ciència, l’ésser de les coses i l’existència, l’humà i la societat. La seva finalitat —i la d’aquest seminari, coordinat per Pere Montaner— continua sent esquivar la incertesa i aconseguir una forma més lúcida, lliure i sàvia de viure.
Caricatura de Fernando Vicente
Seguint l’empremta de Heidegger, els filòsofs existencialistes conceben l’ésser humà com una realitat inacabada: en l’home, diran, l’existència precedeix l’essència. És comú a l’existencialisme aquesta concepció de l’ésser humà com una entitat no acabada, que crea la seva pròpia existència. Pertanyen a l’existencialisme cristià Karl Jaspers i Gabriel Marcel. La seva reflexió se centra en l’individu particular i la seva capacitat per construir-se en llibertat. Per la seva banda, Jean-Paul Sartre (1905–1980) prova de resoldre la contradicció entre l’existència en llibertat i el compromís social a què es veu abocat tot individu conscient. L’existencialisme es va convertir en la «filosofia de moda» després de la Segona Guerra Mundial i va influir en les arts, la novel·la, el teatre i la cinematografia del moment. El cas d’Albert Camus és especial. Una mica més jove que Sartre, no tenia formació filosòfica i havia nascut a Alger. Les seves novel·les (L’estranger i La pesta) i assaigs (El mite de Sísif i L’home rebel) van tenir gran influència cultural. Camús va ser molt més heterodox i més rebel que revolucionari.
